Artemis Spanou, “la Colosa de Rodes”

Segurament la majoria de vosaltres ja sabreu que a l’illa grega de Rodes després d’un important terratrèmol es va destruir el seu monument més emblemàtic,  el Colós de Rodes considerat una de les “Set meravelles del món antic”.

rodes

Per compensar-los de tal desgracia els deus grecs hi varen fer néixer uns anys més tard, el dia 1 de Gener de 1993, una jove molt riallera de rínxols negres que faria 1,90 i seria pívot de la seva selecció, una tal Artemis Spanou. Per agraïr-los el detall als deus, els seus pares li  varen posar el nom de la deessa de la caça, protectora dels animals i dels boscos. Per mi, deus apart després de veure-la en acció el nom a la Spanou li escau d’allò més perquè és “Arte” pur.

A aquella joveneta d’entrada li agradava el futbol, però es veu que aprop d’on vivia no hi havia equip de noies i per passar l’estona va començar a jugar a bàsquet. Sembla ser que quan tenia 10 anys  i passejava amb la seva mare per Atenes que era on vivia llavors, algú se li va acostar i li va dir que tenia molt talent. La seva mare no tenia ni idea que la nena havia començat a jugar a bàsquet, però a dia d’avui dóna gràcies per haver-se trobat a aquell senyor per casualitat perquè li va canviar el destí.

arte

A partir de llavors va incorporar-se a les categories inferiors del Panionios i va ser-hi fins que va haver de començar a l’universitat. Aprofitant el nivell que tenia li varen oferir una beca per estudiar a a la Universitat Robert Morris als Estats Units, on podia compaginar els estudis amb el bàsquet. De ben jove va incorporar-se a les convocatòries de la selecció grega, on destacava com a màxima anotadora i rebotejadora.

El darrer any que estava als USA va guanyar amb el seu equip el campionat NCAA que disputaven i se’ls hi havia resistit durant 6 anys. Segur que els de la Morris en guarden un molt bon record d’aquella noia  perquè a la final va fer 30 punts, va agafar 20 rebots i 6 assistències … els MVPs actuals no són casualitat.

spanou

Al graduar-se fa dos anys, va tornar a Europa per començar a jugar com a professional. Primer a l’Universitat d’Istambul, però quan l’any passat li va arrivar l’oferta de l’Uni va venir cap a Girona. La temporada passada quan era una peça fonamental per l’equip, mentre estava amb la selecció va patir una lesió al dit que la va tenir un parell de messos aturada i malhauradament gairebé no en vàrem poder gaudir perquè la temporada va acabar.

Aquest estiu es rumorejava que l’Ortega des de Salamanca li tirava els trastos perquè hi anés, però afortunadament per l’afició l’Arte no va escoltar els cants de sirena i va apostar pel projecte que li va oferir l’Uni on està fent un inici de temporada espectacular, sent MVP a més d’una jornada. A dia d’avui, en els 7 partits disputats ja porta 102 punts i és la reina dels rebots amb 34, sent la segona jugadora més utilitzada per l’Èric Surís, amb una mitja de 29 minuts per partit, per darrera la Noe Jordana que ha jugat 5 minuts més que ella.

La veritat és que és un espectacle veure-la jugar en directe. El seu estil no és ni de bon tros el més heterodoxe, però sempre està on toca: tant t’agafa rebots, com tira triples, com puja la pilota … no para mai quieta. Sota la cistella està voltada de jugadores, però comença a pivotar cap un costat, l’altre fins fer-se un espai, per mi que les rivals li miren els peus i les acaba marejant. Els centímetres que li falten els compensa amb instint, posicionament i força de voluntat que en va sobrada.

Abans dels partits quan li toca fer els estiraments laterals sempre els fa darrera la banqueta local mirant cap al públic. Els aficionats que seuen a aquella zona ja estan acostumats i quan aixequen el cap se la troben de cara. Ella d’entrada se li escapa el riure, però molt educadament els saluda i mira el sostre per no despistar-se. Al final del partit si es guanya, i espero no veure què fa quan perd, toca el ritual del ball amb la Rosó o la que tingui més aprop, aquest moment algú l’hauria d’immortalitzar perquè no té preu.

L’Artemis és una treballadora incansable i per a qualsevol entrenador ha de ser un luxe tenir una jugadora com ella que fa pinya i anima a les companyes constantment. Mai està de mal humor i això que allà sota el cèrcol on normalment s’està, abraçades precisament no en reparteixen sino més aviat garrotades.

Així doncs per la seva lluita constant, perquè es creix davant les adversitats i pel seu lloc d’orígen crec que ha fet honors per ser batejada com la  nova Colosa de Rodes.

Deja un comentario