CREFF Girona, “Las chicas de oro”

La veritat és que vaig tenir molta sort a l’hora de triar el seient a Fontajau i vaig poder agafar un lloc ben privilegiat gairebé a tocar de pista. El primer dia vaig tenir la sensació que era com el primer dia d’anar a l’escola, a veure amb qui em tocaria compartir pupitre. Quan vaig seure em vaig veure rodejada per un grup de dones molt rialleres d’uns seixanta i tants anys, de l’edat de la meva mare, vestides amb la samarreta de l’Uni que es coneixien de quan eren nenes.

Ens vàrem saludar i vàrem estar comentant el partit. Aquell dia quan vaig arrivar a casa recordo que vaig dir tinc de companyes “unes senyores” que en saben un munt de bàsquet … renoi si en saben.

las-chicas-de-oroFoto: Ricard Bou

Al següent partit vàrem coincidir perquè no ens en perdem ni un i vaig resoldre el misteri. Resulta que les meves companyes havien estat les integrants del CREFF Girona, el primer equip giruní que va jugar a la Lliga Femenina. Reconec que al primer moment per edat i al no ser de Girona no les tenia identificades perquè els meus referents eren d’una generació posterior a la seva: l’Anna Junyent, la Rosa Castillo, la Roser Llop …

Aquell mateix dia vaig documentar-me i vaig al.lucinar perquè al meu costat tenia asseguda unes llegendes del bàsquet femení català. El CREFF va ser fundat a principis dels anys 60, entre el 1967 i el 1976 van jugar els campionats de primera categoria catalana i varen aconseguir l’ascens a primera divisió estatal quan aquesta fou creada. La temporada 1972-73 fou la millor temporada aconseguint un meritori quart lloc en la Lliga de primera divisió. Si cliqueu sobre la foto podreu veure els resultats d’aquella temporada.

creff-gironaFoto: Arxiu Fundació Bàsquet Català

L’equip el formaven entre d’altres les germanes Iglesias, Vilagran, Oliveras, …

Fa tot just una setmana el Diari de Girona fent-se ressó del debut de la gironina Geo Bahí a la selecció espanyola, recordava que la històrica jugadora del CREFF Girona, Carme Vilagran, va ser la primera gironina en debutar amb la selecció espanyola absoluta, jugant quatre partits el 1970 i darrere seu va estrenar-s’hi la seva companya d’equip Lolita Iglesias (2 partits). Totes dues assidues seguidores com les seves companyes que cada setmana fan costat a l’Uni a primera fila.

Si actualment ens queixem de la situació i els pocs recursos que s’assignen al bàsquet femení, em puc imaginar en quines condicions aquestes dones havien de jugar fa gairebé 50 anys. Varen ser unes autèntiques pioneres i segur que varen haver de sentir bestiesses, només pel sol fet de ser noies i voler jugar en allò que els agradava.

De tota manera, a banda dels mèrits esportius aconseguits que són enormes el més bonic de veure després d’haver passat tants anys és que aquell grup de noies que es varen patejar les espanyes continua sent una pinya molt ben avinguda i continuen gaudint cada cap de setmana d’allò que tant els agrada.

Així que en la meva estrena com a abonada de l’Uni aquest any, a banda de poder disfrutar d’un gran equip dins la pista, he tingut l’oportunitat de conèixe’n un altre igual de gran en tots els sentits, mai millor dit, a fora.

Aquest també era i és un equip de somriures com l’actual que tenim a la pista, menys quan l’arbitratge no és comporta que després es transformen. Bromes apart, espero que per molts anys pugui gaudir a Fontajau del seu coneixement i la seva alegria perquè viure els partits en directe al seu costat és tot un espectacle.

VISCA LES NOIES DEL CREFF GIRONA !!!

Deja un comentario