Artemis Spanou, “la Colosa de Rodes”

Segurament la majoria de vosaltres ja sabreu que a l’illa grega de Rodes després d’un important terratrèmol es va destruir el seu monument més emblemàtic,  el Colós de Rodes considerat una de les “Set meravelles del món antic”.

rodes

Per compensar-los de tal desgracia els deus grecs hi varen fer néixer uns anys més tard, el dia 1 de Gener de 1993, una jove molt riallera de rínxols negres que faria 1,90 i seria pívot de la seva selecció, una tal Artemis Spanou. Per agraïr-los el detall als deus, els seus pares li  varen posar el nom de la deessa de la caça, protectora dels animals i dels boscos. Per mi, deus apart després de veure-la en acció el nom a la Spanou li escau d’allò més perquè és “Arte” pur.

A aquella joveneta d’entrada li agradava el futbol, però es veu que aprop d’on vivia no hi havia equip de noies i per passar l’estona va començar a jugar a bàsquet. Sembla ser que quan tenia 10 anys  i passejava amb la seva mare per Atenes que era on vivia llavors, algú se li va acostar i li va dir que tenia molt talent. La seva mare no tenia ni idea que la nena havia començat a jugar a bàsquet, però a dia d’avui dóna gràcies per haver-se trobat a aquell senyor per casualitat perquè li va canviar el destí.

arte

A partir de llavors va incorporar-se a les categories inferiors del Panionios i va ser-hi fins que va haver de començar a l’universitat. Aprofitant el nivell que tenia li varen oferir una beca per estudiar a a la Universitat Robert Morris als Estats Units, on podia compaginar els estudis amb el bàsquet. De ben jove va incorporar-se a les convocatòries de la selecció grega, on destacava com a màxima anotadora i rebotejadora.

El darrer any que estava als USA va guanyar amb el seu equip el campionat NCAA que disputaven i se’ls hi havia resistit durant 6 anys. Segur que els de la Morris en guarden un molt bon record d’aquella noia  perquè a la final va fer 30 punts, va agafar 20 rebots i 6 assistències … els MVPs actuals no són casualitat.

spanou

Al graduar-se fa dos anys, va tornar a Europa per començar a jugar com a professional. Primer a l’Universitat d’Istambul, però quan l’any passat li va arrivar l’oferta de l’Uni va venir cap a Girona. La temporada passada quan era una peça fonamental per l’equip, mentre estava amb la selecció va patir una lesió al dit que la va tenir un parell de messos aturada i malhauradament gairebé no en vàrem poder gaudir perquè la temporada va acabar.

Aquest estiu es rumorejava que l’Ortega des de Salamanca li tirava els trastos perquè hi anés, però afortunadament per l’afició l’Arte no va escoltar els cants de sirena i va apostar pel projecte que li va oferir l’Uni on està fent un inici de temporada espectacular, sent MVP a més d’una jornada. A dia d’avui, en els 7 partits disputats ja porta 102 punts i és la reina dels rebots amb 34, sent la segona jugadora més utilitzada per l’Èric Surís, amb una mitja de 29 minuts per partit, per darrera la Noe Jordana que ha jugat 5 minuts més que ella.

La veritat és que és un espectacle veure-la jugar en directe. El seu estil no és ni de bon tros el més heterodoxe, però sempre està on toca: tant t’agafa rebots, com tira triples, com puja la pilota … no para mai quieta. Sota la cistella està voltada de jugadores, però comença a pivotar cap un costat, l’altre fins fer-se un espai, per mi que les rivals li miren els peus i les acaba marejant. Els centímetres que li falten els compensa amb instint, posicionament i força de voluntat que en va sobrada.

Abans dels partits quan li toca fer els estiraments laterals sempre els fa darrera la banqueta local mirant cap al públic. Els aficionats que seuen a aquella zona ja estan acostumats i quan aixequen el cap se la troben de cara. Ella d’entrada se li escapa el riure, però molt educadament els saluda i mira el sostre per no despistar-se. Al final del partit si es guanya, i espero no veure què fa quan perd, toca el ritual del ball amb la Rosó o la que tingui més aprop, aquest moment algú l’hauria d’immortalitzar perquè no té preu.

L’Artemis és una treballadora incansable i per a qualsevol entrenador ha de ser un luxe tenir una jugadora com ella que fa pinya i anima a les companyes constantment. Mai està de mal humor i això que allà sota el cèrcol on normalment s’està, abraçades precisament no en reparteixen sino més aviat garrotades.

Així doncs per la seva lluita constant, perquè es creix davant les adversitats i pel seu lloc d’orígen crec que ha fet honors per ser batejada com la  nova Colosa de Rodes.

Haley Peters, “la pistolera de Fontajau”

Ningú diria veient-la a la pista que la Haley Peters fa només 24 anys va néixer a un petit poble de Nova Jersei de 21.000 habitants. Fa 3 anys acabava la carrera de Polítiques a la prestigiosa universitat de Duke. Allà tenia de companyes a l’equip de bàsquet a la Chelsey Gray i la Tricia Liston, només pensar-hi ens podem imaginar quin equipàs tenien.

La Haley acabats els estudis va decidir començar la seva carrera professional al bàsquet a Espanya, primer passant per l’Uni Ferrol i després al Conquero. Allà juntament amb la Rosó Buch i altres companyes va guanyar la Copa de la Reina i va fer un master a nivell personal coneixent de primera mà els problemes econòmics que viuen els equips femenins per subsistir. Això sí, a diferencia de les seves companyes americanes que varen optar per deixar de jugar fins que no cobressin, la Haley va optar per fer una vaga “a la japonesa” i continuar jugant reclamant amb actuacions estelars el sou que no cobrava. Èpics són aquells partits en que el Conquero jugava tots els partits amb cinc jugadores. Dubto que gaires americanes haguessin estat tan professionals.

Això segurament també explica el seu compromís amb l’Uni quan tot just aterrada a terres catalanes provinent dels Estats Units, l’endemà va posar-se el xandall i va pujar al bus per anar a la Seu a jugar la Lliga Catalana. Segur que amb feines va tenir temps d’aprendre el nom de les companyes, però era igual, va sortir a la pista amb les leganyes als ulls i va ser de les més destacades. Una altra hauria dit deixeu-me recuperar i dilluns comencem a treballar, però la Peters és d’una altra pasta.

haley

Segur que d’ofertes millors que la de l’Uni va rebre aquest estiu, però tenir aquí a la Rosó o les bones paraules que devia tenir la Chelsea Gray parlant de la seva experiencia a Girona varen fer que acceptés  l’oferta de’n Pere Puig i per sort nostra la podem gaudir cada setmana.

Sovint parlem dels jugadors utilitzant frases fetes com que es trenquen la cara per l’equip, volent dir que no s’amaguen mai i sempre donen la cara. Així és Haley Peters i no és un dir, per a mostra una imatge de la seva època universitaria que reflexa la seva personalitat. Després d’aquesta jugada li varen haver de posar 20 punts de sutura, però ella volia continuar jugant per ajudar l’equip.

haley2

Aquest estiu passat s’ha estrenat a la WNBA amb el San Antonio Stars on ja ha deixat mostres de la seva qualitat.  Sabent que venia de l’oest americà i veient les seves botes amb el taló metalitzat el primer dia que va trepitjar Fontajau amb aquelles bambes em va fer pensar en els esperons (las espuelas) dels pistolers de l’Oest. Potser no anava tant desencaminada perquè tot just entrar a la pista, va rebre la pilota, es va aixecar i renoi quina punteria … una darrera l’altra i anar sumant.

A banda del seu excel.lent tir que ens està donant tantes alegries, les seves entrades arran de la linea de fons són marca de la casa. També temuts són els seus bloqueigs, quan el defensor de la companya s’adona que s’ha d’anar a estampar contra la Haley segur que es rumia sortir per cames perquè allò no és un bloqueig és un xoc contra ciment armat … no s’encongeix mai.

Així doncs, per la seva excel.lent punteria, la seva lluita constant sota el cèrcol i les seves sabatilles amb “esperons” permeteu-me que li posi el sobrenom de “la pistolera de Fontajau” … 121 punts i 27 rebots en 7 partits de lliga n’avalen la concesió del títol.

Fent “pinya” mai millor dit

No va poder ser i els marrecs de Salt no van poder amb el 3 de 9 malgrat el suport de l’Uni, però de ben segur que de cara a l’any vinent amb la seva aportació de darrera hora superen el repte. Per anar practicant de cara a l’any vinent a veure si veiem a la nova “enxaneta” fent l’aleta contra les Castors el proper dijous.  🙂

L’equip dels somriures

Si d’alguna cosa va sobrat aquest equip aquest any a banda de qualitat és de somriures. És evident i així es transmet que hi ha molt bon rotllo entre les jugadores. Aquest bon ambient es nota a la pista des de la roda d’escalfament fins a l’últim minut. A la graderia ja ens estem acostumant a que les jugadores al final del partit, abans d’enfilar els vestidors, facin algun ball que s’hauria de gravar algun dia i portar-lo al “Mira quien baila”.

D’entre els fixatges d’aquest any voldria destacar a dues jovenetes, l’Ainhoa López i Helena Oma, que sense fer fressa han debutat a la categoria. Ningú diria que només tenen 19 i 20 anys perquè sembla que siguin unes veteranes per la soltura i qualitat que demostren a la pista.  Quan reben la pilota sempre penses, a veure quina en faran aquestes dues i normalment acabem aplaudint alguna genialitat de les seves.helena

Des de l’inici de Lliga han entrat en totes les rotacions, però en aquests dos darrers partits de Lliga no ha estat així. Ara bé, com a bones companyes que són han continuat oferint el millor dels seus somriures, cap mala cara ni retret, al contrari … les primeres en aixecar-se i felicitar a les companyes. Acabat el partit contra el CREF Hola i segur que amb la tristor del moment per no haver pogut jugar, l’Ainhoa amb positivisme deia que tot suma … i tant que tot suma Ainhoa, aquesta és l’actitud.ain

A banda del resultat hi ha imatges que et deixen els partits que demostren els valors i la maduresa d’aquestes joves que ho han guanyat tot amb les categories inferiors de la selecció. Personalment de totes les fantàstiques fotos de’n Xavier Marquès aquesta foto de l’Ainhoa escoltant a l’Èric Surís és de les que transmet més i de les millors que ens deixarà la temporada. Hi ha imatges que valen més que mil paraules i aquesta és una d’elles.escoltar

Noies, el futur és vostre, no us desanimeu ni perdeu el somriure  que us caracteritza perquè la temporada és molt llarga i això només acaba de començar. A continuar treballant amb les mateixes ganes, ja veureu que aquests dos darrers partits seran una anecdota i als propers partits segur que gaudirem de la vostra màgia a la pista … ho estem desitjant.

La otra liga de baloncesto